Mirada Pilot

Què s'amaga darrera de la creença popular que afirma que "som pols d'estrella"? I aquella que assegura que "en el nom hi és tot?". Podem dir-nos a través de les estrelles? Contradir-se és. potser, contenir constel·lacions? Una baralla de cartes pot condensar la nostra identitat? Els nostres cossos hiperconnectats juguen a ser celestes? En què s'assembla un forat negre a la deep web? Què hi ha de màgic en els viatges interplanetaris? La familiaritat de la carta estel·lar port ser anàloga a la de l'arbre genealògic? Humanitzar els astres respon a un desig de parentesc? Constel·lar té alguna cosa a veure amb desitjar? 

​

Aquestes i altres preguntes són les que intenta evocar "El nom és pols d'estrella", un exercici d'estil en forma de display expositiu que es dibuixa i s'escriu a partir del mot femení "constel·lació", desplegant-se com una deriva onomàstica i etimològica per les diverses accepcions del mateix: de la constel·lació estel·lar a la familiar, però amb un èmfasi especial en la idea de dibuix imaginari traçat per un mà que vol generar associacions inesperades, imatges que interrompen el discurs i que tenen molt més a mostrar que a explicar. 

​

En un moment on sembla que no ens salven ni estrelles ni estances, aquesta vol convidar a llegir les obres seleccionades com una col·lecció a llegir les obres seleccionades com una col·lecció de cites que s'obren a una multiplicitat de relacions i de significats mitjançant el leitmotiv de la constel·lació. La constel·lació entesa aquí com a eina i efecte de muntatge, com a mètode d'associació d'idees i sentits que es troben en l'escriptura expositiva des del plaer i la intuïció. 

​

"El nom és pols d'estrella" reivindica una mirada màgica que defuig de les fantasies escapistes imperants aproximant-se a la meravella i el seu potencial emancipador. Perquè jugar a fer constel·lacions no deixa de ser un exercici desdramatitzador: els nostres afers semblen de poca importància davant de les estrelles.